LA TRAMA: CONCURS DE RELATS COL·LECTIUS. Desè aniversari del TRAM (2004-2014).

Bases concurs

Queden: 0 dies

Queden: 0 torns

Portem: 20 de 20 torns

Torns saltats: 4 torns

Data límit: 31/03/2014

Li toca a: -

Punts de cohesió:
Punt 1: La protagonista es dirigeix al dentista en el tramvia. Recorda que no s'ha rentat les dents i es desvia cap a una farmàcia, indicada per una iaia.
Punt 2: Després de comprar-hi pasta de dents, entra d'amagatotis en un restaurant estrany del costat. Hi troba un bufet giratori que conté plats amb restes humanes de mentida, però comestibles.
Punt 3: Marxa cap al dentista amb les restes de la dentadura de mentida a la butxaca. Allà el dentista li diu que té una dentadura súper neta.
Punt 4: En sortir, es troba la iaia del principi i li explica que el restaurant és un laboratori experimental per curar malalties amb el menjar, però súper secret.
Punt 5: Agafa el Tram per tornar a casa. Nota que només té genives, li han caigut totes les dents!

El bufet giratori

Si vols compartir aquest relat...   

Només agafo el tramvia per anar al dentista. Camino fins a la parada de Cornellà Centre, i baixo a Francesc Macià. La consulta del doctor Cutillas queda a uns cinc minuts de la plaça, en un carrer benestant i solitari. Divendres passat vaig desviar-me lleugerament de la ruta habitual, i això em va permetre conèixer una realitat insòlita. El cas és que poc abans d’arribar a la meva parada em vaig adonar que no m’havia rentat les dents, cosa que sempre faig rigorosament abans de trepitjar la consulta del dentista, i desconeixent com desconeixia la zona, em vaig trobar en la per a mi desagradable situació d’haver de preguntar a algun dels viatgers abstrets on hi havia una farmàcia. Just haig de passar pel davant d’una, em va respondre la senyora asseguda al meu costat. Baixàvem a la mateixa parada. Devia tenir uns 80 anys i amb cara d’intriga em va dir que la farmàcia estava al costat d’un restaurant ben estrany. No vaig ser a temps de reaccionar, ens vam aixecar, em va agafar de bracet i, en baixar, vam creuar el carrer.
Efectivament, allà hi havia una farmàcia. Era fàcilment distingible per la seva lluminosa creu verda que destacava sobre els rètols de les dues entitats bancàries que la flanquejaven. "I el restaurant?" li vaig preguntar a l'acomiadar-me, tot agraint el passeig. "Oh, és aquí mateix", digué assenyalant el local de la caixa d'estalvis de l'esquerra. Al principi, no li vaig donar més voltes. "Coses de l'edat" vaig pensar mentre esperava el meu torn a la farmàcia. Però quan vaig veure que la parella que feia cua davant meu sortia, sense compra, per una porta lateral (sí, a l'esquerra), vaig començar a intrigar-me.
"Bon dia", sentí tot posant fi a les meves càbales, "Porta vostè cap...recepta?"

Un noi llargarut, de cara blanquíssima, em va estendre una mà per recollir el document. Vaig quedar garratibada: tenia el palmell més blanc que la cara (podria dir que era transparent com el gel). Li podia comptar les ramificacions de les venes, que se li escampaven desordenadament cap als dits.
"Que en porta... de recepta?", em va insistir.

Aquella pregunta em va estorar, i veient la meva incomoditat, l'home de les mans blanques em clavà una mirada que ho era tot, menys amable.
Però jo ja no volia marxar d'allà sense saber alguna cosa més i vaig haber d'empescar-me les per trobar una resposta ràpida: —No la trobo, A qui puc demanar-li un duplicat?

- Un duplicat? - em va mirar estranyat.
En veure que no ens enteníem, li vaig demanar el raspall i la pasta de dents i vaig marxar. Però, en passar per la porta lateral, vaig veure que havia quedat entreoberta després d'haver-hi entrat aquella parella. Sense pensar-m'ho, m'hi vaig colar a dins.
No tenia paraules per descriure el que veia.
 Efectivament, era un restaurant. Però no un de corrent, sinó un bufet giratori. Al centre de l'enorme sala hi havia una cinta que donava voltes constantment amb uns plats de colors molt extranys sobre ella.
Em vaig quedar embadalida amb aquell espectacle giratori quan, de sobte, una veu a la meva esquena em digué: —I tu? Què hi fas aquí?

Un cambrer japonès m'assenyalava amb un parell de bastons de fusta. Abans que reaccionés, em va agafar d'un braç i em va arrossegar fins a una de les taules buides. Després d'asseure'm en una cadira va tocar el dos. Sola i confosa, em vaig fixar per primer cop en el contingut dels plats. Em vaig quedar glaçada: eren dits, orelles, nassos i ulls. Un cúmul de sensacions em privaven de saltar de la cadira i anar-me'n corrents d'aquell antre. Buscant una resposta coherent a tot allò, vaig veure com taules més enllà, estoica i visiblement tranquil·la davant d'aquell crim culinari, s'hi trobava la parella que havia vist entrar abans. Era repugnant. Degustaven els seus plats amb tant de plaer... La veu del cambrer, de nou, em va treure de la meva estupefacció:
—Crec que ha vingut a buscar això, oi? —em va etzibar en to burleta mentre em plantava al davant un platet amb unes dents blanques i lluents coronades per una geniva rosada. En veure-ho de prop, no ho vaig dubtar ni un segon: no eren reals, tot just una magistral imitació comestible.
 El meu pensament va tornar al tramvia: m’havia quedat adormida i atrapada en un somni disbauxat? No, ni parlar-ne: tenia al davant el cambrer que em convidava a tastar una dentadura. La vaig agafar; era lleugera, el tacte suau, de marshmallow, i feia una olor exquisida. Sense dubtar-ho més, vaig mossegar la geniva i un queixal i en un instant , mentre els meus sentits embogien per un sabor difícil de definir, se'm va venir al cap el doctor Cutillas! Arribaria tardíssim al dentista! No m'ho perdonaria mai, ell que sempre era tan escrupolós amb aquestes coses. Així doncs, vaig amagar a la butxaca la resta de la dentadura mossegada i m'escapolí per la porta ràpidament.
Amb el tràfec m'havia descuidat de rentar-me les dents. Així que vaig entrar a la consulta del doctor avergonyida i esbufegant per la corredissa. Un cop estirada amb la boca oberta, la sorpresa va ser majúscula:
—Sembla que per fi ha fet cas de les meves recomanacions d'higiene diària. L'haig de felicitar, feia anys que no veia unes dents tan netes!
  —va dir-me amb una riallada murri.
Vaig mirar-me'l tota desconcertada. Ho deia seriosament o em feia burla? Fet i fet, el doctor Cutillas sempre em trobava alguna cosa: quan no era tosca entre les dents era una càries, i, si no, alitosi... I ara em deia allò? Vaig prémer la mà contra la butxaca i vaig fer un intent de somriure.

—Tot perfecte— va dir, —no cal que torni fins l'any que ve.
Vaig sortir d'allà i a l'arribar a la parada del tramvia vaig veure que la vella en baixava i assenyalava "la farmàcia" a un home amb ulleres. M'hi vaig acostar.
—Bona tarda, senyora. Com que abans ha estat molt amable amb mi, la convido a fer una café i parlem una estona. Li sembla?

—No em calen cafès —va dir.
Es va apartar de la multitud i abaixant la veu i la mirada em va dir:
—Sé que t'has colat al "restaurant" i has tastat un dels plats del bufet giratori. No saps demanar permís abans d'entrar als llocs? Corres un gran perill... No t'ha advertit de res el doctor Cutillas?

—En doctor Cutillas? Com sap vostè que...?—vaig respondre tota extranyada.
—El "restaurant" —em va respondre la velleta més aixerida del que semblava a primera vista— es un laboratori d'experimentació per a curar malalties amb el menjar, però és totalment secret. Si la noticia es fes pública tot se n'aniria a fer orris.

Vaig acomiadar-me d'ella educadament i me'n vaig anar cap a la parada del tramvia. Va arribar de seguida.
A mig camí de casa, la boca em va començar a fer molt de mal. Em vaig passar la llengua per damunt les dents: només hi vaig trobar les genives! Vaig observar, horroritzada, a través del vidre del tram, que m'havien caigut totes.

Vaig girar cua i em vaig plantar al bufet, exigint una explicació.
—Però ja t’has pres tota la dentadura? —Va preguntar-me en Cutillas, que va aparèixer darrere meu.
Seguint les seves indicacions vaig engolir la resta de dents de la butxaca i vaig recuperar les meves a l’instant. A canvi de no fer-ho públic, em van oferir aquelles medicines... de per vida!
Filtres:
  • EL TRAMVIA EN ELS RELATS: Un element més de la narració. 

El concurs s´ha acabat!

Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies