FORA DE LLOC (Català. Relat 11)
Si vols compartir aquest relat...
Vaig tornar a mirar l’entrada per assegurar-me’n del tot. No volia que em passés com al teatre, quan em vaig equivocar de butaca. I de dia. I de teatre. No, aquesta vegada no hi havia dubte. L’entrada era per a aquell partit, i per a aquell seient. Així que em vaig armar de valor i vaig deixar anar, suaument: “Perdoni, crec que s’ha assegut al meu lloc”. Préviament a la pregunta, vaig escrutar qui seia a la meva butaca. Una massa humana de cent vint quilos, amb cara de pomes agres i amb una fesomia particular, sospitosament pròpia del nord del país, com el rival d'avui. Em vaig dir a mí mateix: "Només faltaría que fós un seguidor del Sport Club, els que vam colpejar amb tres gols al partit d'anada" La veritat és que em vaig sentir identificat amb ell. Jo tampoc perdria l'esperança de remuntar. Sempre he pensat que el partit comença 0-0 i que el xiulet inicial de l'arbitre és un dels moments amb més incertesa de les nostres vides. Quin serà el resultat? Es farà més gran l'escletxa entre uns i altres? Guanyaran els blaus o els blancs? Ens hi jugavem la vida. I en aquella butaca, havia patit tots els partits de la temporada. 'Perdoni, ha dit alguna cosa?', va respondre amb un català amb accent molt anglès. 'Sí, que vosté està a la meva butaca', vaig respondre convençut. A la grada ja es podia veure el mosaïc, i pels altaveus sonaven els primers acords de l'himne... Vaig deixar les paraules per més tard. Quan sona l'himne és un moment per gaudir, un moment per cantar, un moment per onejar les nostres bufandes i deixar-nos emportar per la força del nostre sentiment. Al capdavall totes les butaques són iguals. Tantes vegades vivim aquest moment, i sempre em sembla que és la primera. I la pilota comença a rodar. El xiulet inicial era un moment d'incertesa, sí. També era una incertesa l'estona que tardaria a arribar l'ocupant de la butaca on seia ara. Llavors hauria de tornar a dirigir-me al nou company. Mentrestant tocava animar com sempre, patir com mai, i confiar en la victòria, en la incertesa convertida en felicitat. "Som-hi, som-hi, som-hi Espanyol!" Bé, vull ser optimista, alguns coneguts meus es passen el partit criticant i enfadan-se molt amb l'entrenador, jugadors o fins i tot la directiva. Penso que som el que som avui, ara, i hem d'animar tot el que puguem, patir, i disfrutar amb els nostres colors sempre.
Els jugadors es miren, es parlen, es veuen motivats, nerviosos com tots nosaltres. L'ocasió mereix aquest nerviosisme. La grada no s'enrecorda d'una situació com la d'avui. Ens mereixem pasar a la final i guanyar-la. Hem fet un futbol molt atractiu, potser el millor de la competició. Quan la força del nostre club és centrípeta, es a dir, cap a nosaltres mateixos, sense complexos que sonen a excuses, els resultats arriben. Em ve al cap el record de les dues finals perdudes, de la tristor que em va omplir els dies posteriors però també, l'alegria dels dies previs, dels nervis a l'estómac quan ens hi dirigíem. Vull arribar a la final. Vull tornar a patir, per aquest cop, tocar la glòria.
La grada esdevé el jugador número 12. La histèria és col·lectiva, quan la primera pilota que toquem, acaba en gol. Tota la meravellosa minoria blanc-i-blava coreja sense parar. I a mesura que van arribant més gols, me'n recordo d'altres que ens han donat alguns dels moments més feliços de les nostres vides. Cadascú té els seus favorits. "Felicitat des de la nostra butaca", penso. "I tant fa si m'equivoco de butaca".
Els jugadors la tocaven mentres el públic els obacionavem fent del partit una gran festa perica. Amb el xiulet final vaig abraçar a la noia del costat. "Ja som a la final!", vaig exclamar. Ella sorpresa va riure i dir: "Sort que el pare no hagi pogut venir, és el seu seient". Llavors ho vaig veure. Tenia els ulls de color blanc-i-blau.
Filtres:
- Tots a l'estadi: En directe, molt millor
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Ens fa il·lusió (i el jurat ho tindrà molt en compte) que els relats d'aquest concurs reflecteixin l'experiència de viure els partits des de la grada com la millor manera de ser perico. Visca l'Espanyol!
