Una família indiana (Relat 1)
Si vols compartir aquest relat...
Les acompanya la remor alegre d’un brollador, mentre passegen, entre xiprers i estàtues, pels Jardins de Santa Clotilde. Al fons, la mar de Lloret s’estén blavíssima. Àvia i néta rememoren la gran història de la família: la que va protagonitzar l’Amàlia quan va tornar, de Cuba, amb un secret inconfessable dins del ventre. De sobte callen. Ambdues projecten la mirada mar enllà, com si poguessin sentir les veus llunyanes que els arriben d'aquella terra que els va donar quelcom més que l'or amb el qual es va construir la mansió familiar. Unes veus que desvetllarien allò que no acaben d'explicar aquells que saben tot el què va passar.
I és ben cert que la ment de l'Amàlia viatja mar enllà cada cop que sent les crostes de la salabror resseca enganxades a la seva pell. Suspira. L'olor dels arbustos tan ben arrenglerats l'ajuden a posar en ordre els seus pensaments. Allà tot era disbauxa, jovenesa i un noiet de cames llargues anomenat Robert. Fa temps passejava sovint pels jardins i solia aturar-se entre les dues sirenes de pedra des d'on podia albirar un trosset de blau que trencava aquell verd intens tan semblant a les fulles de tabac de Viñales. Ara ja quasi no surt de casa si no és amb algú que li empenyi la cadira, i els records venen i van capriciosos, sense control. De jove l'Amàlia volia menjar-se el món, però la família va decidir per ella, i aquell matrimoni amb el marquès, un home molt més gran que ella, però ric i respectuós, va obligar-la a oblidar els seus somnis de passió. Va parir una filla, la Maria, amb ella semblava que la calma tornava a casa seva, però de vegades els records tornaven amb força. I és que la calma va durar poc. La Maria era encara una nena de bolquers quan l'Amàlia acompanyà el seu home a Viñales i fou allà on conegué aquell vilatà de pell bruna i ulls sincers i s'enamorà perdudament. Aquell amor passional deixà en el seu ventre la llavor amb la qual va retornar a casa. Tot xerrant àvia i néta arriben a l'estany de Cupido.
—Àvia, tu creus en l'amor amb majúscules? La Maria es mira l'estàtua, i després respon a la néta amb un somriure nostàlgic.
—Clar que sí. Conec una dóna que va estimar bojament dues vegades. De jove, al noi amb qui es volia casar, i anys després es va lliurar a un desig prohibit que li va dur la desgràcia.
—Et refereixes a la teva mare, oi?
La Maria fa uns passos i pensa com n'és de maca la seva néta sota els rajos de sol de darrera hora d'aquesta tarda d'agost. Queden uns dies pel casori i té la brillantor extenuant de les persones que se saben felices i segures de començar una nova vida. De fet, aquest sentiment no devia ser gaire diferent al de l'Amàlia ara fa un bon grapat d'anys.
—Sí, ara potser et sembla que ella solament viu a través dels records sincopats que barreja amunt i avall sense interès per a ningú, però t'asseguro que la seva vida és digna d'una pel·lícula.
Sense saber ben bé com, les dues han arribat a l'escalinata custodiada per les sirenes. Les escales projecten un camí que assenyala, una altra vegada, el mar.
La blavor del mar es reflexa en els ulls de la Maria, sent la brisa damunt la seva pell i agafa fort la mà de la seva neta.
-L'Amàlia va tornar de Cuba amb un nen al ventre, quan va donar a llum el nen tenia la pell i els ulls bruns, la seva sang era cubana. El marquès, el meu pare, no ho va poder soportar.
Els ulls de la Maria s'omplen de llàgrimes. Va agafar el nen i el tornà a Cuba. La Maria ho sap. Li va explicar la besàvia en un instant de lucidesa. Ella, però, també té el seu secret. El seu futur espòs, aquell noi bru que conegué en un dels seus viatges a Cuba, és el net d'aquell nen, és també besnét de l'Amàlia. Ara les famílies s'uniran per sempre. Si el marquès aixequés el cap!
Filtres:
- L'escenari és Lloret: Els Jardins de Santa Clotilde.
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
L'acció dels relats ha de passar als Jardins de Santa Clotilde i els seus protagonistes són o provenen d'una família d'indians lloretencs.