Una família indiana (Relat 5)
Si vols compartir aquest relat...
Les acompanya la remor alegre d’un brollador, mentre passegen, entre xiprers i estàtues, pels Jardins de Santa Clotilde. Al fons, la mar de Lloret s’estén blavíssima. Àvia i néta rememoren la gran història de la família: la que va protagonitzar l’Amàlia quan va tornar, de Cuba, amb un secret inconfessable dins del ventre.
De fet, bona part del secret va durar poc. Tot just cent dies després de tornar a Lloret, Amàlia donava a llum a una nena d'enfosquida pell que canvià la història familiar de la fins llavors respectadíssima i benestant família Llopis de Rocafiguera. Del pare i de les circumstàncies de la seva concepció, res se sabia del cert. L’entorn familiar va explicar que s’havia casat a Cuba amb un ric terratinent qui no l’acompanyà a Lloret per atendre els seus negocis del sucre, morint poc després d’unes misterioses febres tropicals. Pel poble es deia, però, que mai va haver cap matrimoni i que va ser un marquès de l'Havana qui abusà de la joventut e innocència d’Amàlia.
Ella era feliç gaudint de la seva nena, aliena als murmuris. Tenia una filleta riallera, preciosa criatura d'ulls color turquesa i cabell negre rinxolat, amb qui anava sovint als Jardins de Santa Clotilde. Fruïa per contemplar, des del penya-segat, com el seu mar es fonia amb el cel, per continuar camí fins a l'oceà salvatge del seu amant cubà.
Al Sr. Llopis de Rocafiguera, home recte i estricte, no li agradava gens ni mica ser la riota del poble. Anava cap als jardins a cercar la seva filla, per dir-li que ja tenia la solució al problema: ell li havia trobat un marit! L'Amàlia el va rebre amb aquell somriure tan encisador, i ell es va acostar, pensant que en Manel Grau era l'home ideal. I, de fet, Manel Grau era el candidat perfecte. Somriure blanc, anells d'or que denotaven la posició social, rínxols aristocràtics, mocador de lli a la solapa. Però, per més que ho intentava, a l'Amàlia no li acabava d'agradar el Manel. No podia casar-se amb ell: li faltava foc als ulls, sal sobre la pell i la dolçor de l'accent caribeny.
Com no podia oposar-se a la decisió del pare per aquests motius, l'Amàlia li explicà que havia fet un jurament sagrat als ulls de Déu: que mai seria d'un altre home. Acceptaria, pel bon nom de la família i el de la seva filla, un matrimoni de compromís, però sempre que el seu cos només fos seu. Només es casaria amb qui acceptés aquesta condició. I no va resultar senzill, donat que l'atractiu de l'Amàlia i la seva joventut eren difícils de rebutjar pels pretendents amb qui va contactar el seu pare. Un dia, però, es va rebre a la mansió familiar una carta d'ultramar signada pel desconegut Baró de Llach, qui demanava la mà de l'Amàlia i, reconeixent la seva filla, volia casar-se a distància.
Davant la impossibilitat de trobar una solució millor, l’Amàlia, a contracor, va cedir. El seu pare s'encarregà de la paperassa, i aviat es convertí en una dona casada. El seu cor, i el seu cos, enyoraven a aquell que no podria tenir mai; però passà els mesos següents amb serenor. Fins que reberen notícies que el Baró arribaria en uns dies.
“Què va fer la besàvia quan arribà el Baró, iaia?” preguntà la petita Amàlia, embadalida. L’àvia d’ulls turquesa i pell bruna, amb somriure murri, contestà: “El teu besavi no era pas Baró, nina. Quan la mare el veié, la blavor del Mediterrani es fongué amb la del Carib, l’angoixa s’esvaí, sentí la sorra calenta al cos i l’ànima s’enlairà lleugera”.
En efecte, quan el va veure aparèixer, l'Amàlia no ho podia creure. Era ell, el Leandro, el seu amant caribeny. Després que ella marxés de Cuba, el Leandro s'havia ficat en el negoci del rom, havia fet fortuna i havia comprat el títol de baró. Ara tornava per recuperar l’Amàlia. L’ardent sol de Carib il·luminava ja els Jardins de Santa Clotilde.
Filtres:
- L'escenari és Lloret: Els Jardins de Santa Clotilde.
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
L'acció dels relats ha de passar als Jardins de Santa Clotilde i els seus protagonistes són o provenen d'una família d'indians lloretencs.
