Si vols compartir aquest relat...
El que més m'agrada d'anar amb tramvia és la possibilitat d'observar la gent més pintoresca i, moltes vegades, intrigant. Però l'àvia que va pujar aquell matí al Tram ho superava tot, no pel seu aspecte de iaia adorable, sinó perquè carretejava una gàbia d'ocell, un caçapapallones, un sac de pinso de gat i, per sorprenent que sembli, un saxofon. Un parell de noies es van apressar a seure als dos únics seients lliures. I jo, veient-la esmunyir-se entre la gent amb tota aquella càrrega inversemblant, imaginava cóm encaixar el trencaclosques:seria com una flautista d'Hameli amb saxo, tot de gats seguint el rastre del pinso fins ésser a l'abast del enorme caçapapallones? Però, si era així, no veia on encaixava la gàbia d'ocells, massa petita per a un gat, com no fos molt petit. Em van començar a ballar pel cap teories de tota mena. Era potser una segrestadora de gatets destinats a treballar fent vídeos de YouTube? O potser perseguia alguna altra bèstia que rondava el tramvia? Per això, vaig decidir de seguir-la. Vaig deixar passar la meva parada. Un noi de cabells llargs que estaba assegut al davant de les noies se la miraba encuriosit, es va apropar a ella i després de conversar l'avia va seure al lloc del noi. El noi va agafar el sac de pinso i el va possar al terra per seure damunt. Llavors l'avia li va donar el saxo i el noi va començar a tocar In a Sentimental Mood, de Duke Ellington, amb certa traça. Les primeres notes, amb una escala ascendent que culminava amb un re menor sèptima prou llarg, van deixar suspès en l'aire del vagó un to de nostàlgia que no podia deixar indiferent gairebé ningú. Les noies se'l van quedar mirant embadalides mentre l'àvia se l'escoltava amb els ulls clucs. Fins i tot vaig sentir com en Pompeu dins de la meva panxa va fer unes compassades patadetes seguint el ritme d'aquella melancòlica però preciosa melodia. Tinc ganes de què arribi el dia del seu naixement per veure-li la cara i fer-li una gran moixaina però per això encara hauré d'esperar unes setmanes.
Perduda en els meus pensaments, submergida en els vaivens de la música, vaig deixar de parar atenció al vagó. Distreta, els meus ulls es van dirigir enfora: ja erem a l'alçada del Fòrum. Una suau escala ascendent del saxo es veigué súbitament truncada en frenar el tramvia. I no pas en una parada. Confusió al vagò. I l'avia, de cop, molt desperta. Entre les cares de lleugera preocupació que m'envoltaven, la seva em va sorprendre, i captà la meva atenció: estava atenta, gairebé en tensió. Amb moviments ràpids i decidits va aixecar-se del seient i, amb un breu "Disculpa.", recuperà el saxo, tot enfilant cap al front del tramvia. Encuriosida per la sobtada vitalitat de la iaia, la vaig seguir.
Quan va arribar a la porta de la cabina del conductor hi va picar, alhora que es dibuixava un ample somriure a la seva cara, i aquest es va girar. El rostre del conductor era blau i tenia la boca tant oberta que amb moltes dificultats va poder dir:
- D’on han sortit tots aquests?!
N’hi havia de tots els colors i mides. Eren gats! I molts! El conductor contemplava atònit aquesta desfilada que estava tenint lloc davant seu. No sabia què fer. Com informar que el seu trajecte s'havia vist interromput per un escamot de gatets?
El noi de cabells llargs, per la seva banda, tot i que per a ell també es tractava de quelcom inèdit, es contemplava les mans mentre expressava amb la seva cara d'alegria una gran satisfacció. El conductor va avisar que “provisionalment” el trajecte finalitzava allà, en realitat, estaven gairebé a la parada. A l’obrir-se les portes va baixar tothom, bé no tothom, l’avia encara recollia tots els seus objectes i el noi de cabells llargs l’ajudava, tot dient-li: “Què ha passat? Què és aquest saxo? D’on surt? Qui l’ha tocat abans?” L'avia el mirà directament i li somrigué sorneguera.
- No és el qui, o el què, el que compta.
Feu una petita pausa mentre un tou de gats de totes mides s’apressaven a entrar fins que el vagó va ser ple. Tots en silenci. Ni un miol.
- Li hauria agradat el sentiment que hi has posat. I encara més que em cedissis el seient. Era tot un senyor el meu Pere.
—El seu Pere? —va preguntar el noi—. Així, aquest saxofon era del seu marit?
—Un gran amant de la música i dels gats —va explicar ella—. Tots els gats del barri coneixien el so del seu saxofon. Per això han vingut quan tu has tocat tan bé. Però avui, no he vingut només a portar-los menjar —i, enigmàtica, va assenyalar el caçapapallones i la gàbia. - Avui hauria estat l'aniversari del meu Pere i vull portar al cementiri tot el que li agradava -va començar a explicar ella-. El seu saxo, els seus amics gats i una papallona, la seva darrera passió era arribar a veure una Morpho blava a Barcelona.
En sentir això vaig saltar del meu seient, jo sabia on podia trobar la seva papallona!
—Ostres, quina passada. I la gàbia? —va preguntar encuriosit, mentre es mirava aquella munió de gats, que mansament esperaven un senyal. Procurant no caure, vaig aconseguir arribar on eren.
—Perdoneu que m'hi fiqui —vaig dir—. El meu marit és especialista en lepidòpters. Sé on en podem trobar una.
Llavors, mirant-me de fit a fit, va obrir els ulls com taronges.
Davant la cara del noi i l'expressió entusiasta de l'àvia vaig explicar-me gairebé xiuxiuejant:
—El meu marit treballa a un Museu aquí a prop del Fòrum i sé que tenen uns exemplars d'aquesta bella i curiosa papallona tan grans com la palma de la meva mà.
De cop, els gats van començar a miolar i les portes del Tram van tancar-se i obrir-se novament. No van caler gaire més paraules. L'excitació de la situació ens va empenyer, sense adonar-nos-en, a caminar de pressa: els gats ens seguien i era difícil trobar on posar el peu a terra sense aixafar-ne un. Només l'àvia semblava còmoda corrent entre tants gatets. El jove, que es presentà com a Marc, ens seguia i carregava el sac de pinso de l'avia. Vam arribar de seguida al Museu. El guarda de seguretat de l'entrada es queda atònit en veure la el pintoresc grup que s'aproximava.
—Jordi! —crido mentre pujo les escales tant ràpid com podia amb el meu estat—. Sóc jo, la dona del Joaquim. Tenim una urgència i necessitaríem entrar a parlar amb ell, sé que està a la seva oficina—·
-Ei! Hola Txell! Cóm va...? I, qui son aquest? No sabia que t'agradessin tant els gats...
-És una historia una mica llarga i ara tenim pressa. Podem pujar a veure al Joaquim?
-Vosaltres sí, però em temo que els mixets hauran d'esperar-se fora...
No havia acabat la frase quan, de cop i volta, els peluts van sortir disparats escales a dalt.
—Txell! Quina sorpre...—En Joaquim emmudí davant dels gats, però de sobte va exclamar: "Iaia Tona!?"
—Que us coneixeu?!—Vaig exclamar jo.
L'àvia va dir amb ternura: "Es podria dir que en Pere i jo erem els seus avis adoptius al barri." Continuà: "Quimet... Crec que en Pere des del cel ens ha portat fins aquí per demanar-te un regal d'aniversari... Anava a la caça d'una morpho blava per celebrar el seu aniversari, quan aquest jove ha tocat, el tram s’ha aturat, tot eren gatets, la Txell volia ajudar, has aparegut tu...”
De sobte, va callar, perdent forces queia moribunda a terra, i al temps que el seu caçapapallones atrapava de sobre la taula una morpho, digué: “Tot encaixa, en Pompeu és el proper!”
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
