Si vols compartir aquest relat...
Plovia. Vaig entrar al Tram procurant no relliscar; a la meva edat, pot ser fatal. Asseguda, em vaig allisar els rínxols embogits i, just aleshores, un noi em va sobresaltar deixant-me un paper al palmell. No vaig ser a temps de parlar-hi: va baixar a la vorera. Des d’allí em mirava amb uns ulls botits de gripau. Al paper, hi havia una adreça. El cas és que aquells gargots m'eren familiars i l'adreça queia molt a prop del camí que recorria cada matí al meu drac de ferro entre els melics de la ciutat. A la ribera de l'asfalt, el noi havia desaparegut com endut per l'oceà, com el Carles aquell matí de maig, el darrer que ens veièrem, abans de que les seves notes d'amor fugissin per sempre. Ara aquestes semblaven tornar després de tants anys. Aquella cal·ligrafia maldestra em submergí en antics records i només vaig ser capaç de despertar d'aquell trànsit quan algú em va picar l'espatlla. Era el revisor. Li vaig donar el tiquet que em demanava i tot seguit vaig aferrar molt neguitosa el paraigües disposada a baixar a la propera parada. Vaig aturar-me. Seria un retrobament? Volia tornar-lo a veure, però encara no li havia perdonat que desaparegués sense dir res. I ara volia fer-se el misteriós amb una noteta? Em va sorprendre que encara jugués a aquells jocs de nens després de tant de temps. Vaig tornar a seure i vaig pensar que seria millor continuar amb el meu camí habitual.
Vaig baixar a la meva parada amb la intenció de llençar la nota a la primera paperera que trobés. Però abans, amb una mica de nostàlgia, vaig rellegir-la: “Llibertat, 15, 19 h. Hi seràs?” I aleshores em vaig adonar que, en un raconet, allò que inicialment m’havia semblat un gargot era el meu nom en clau: Colometa. Només m’ho deia quan érem al llit. Se'm van posar papallones a l'estómac, el cor revolucionat es va accelerar. Em moria de ganes de veure el meu conductor de tramvia, acaronar-li la calba, resseguir amb la punta dels dits les seves arrugues... Vaig perdre el seny, les cames no s'ho van fer repetir. Tan de bòlit anava que vaig relliscar i vaig anar de cul per terra. Maleida pluja!
Al moment em vaig veure rodejada de persones que, preocupades per el meu estat, em volien ajudar. Una vegade dreta i força avergonyida per la situació, vaig comprovar que l'ensurt només em costaria uns pantalons mullats i un bon blau de record. “He tingut sort”, vaig pensar, i com si fos una senyal, vaig prendre una determinació, aniria a la cita.
Així que vaig tornar al Tram, vaig baixar a les Glòries, i com si tornés el temps enrere, vaig entrar a una de les botigues més selectes del centre comercial per preparar-me la trobada. “Ara sí”, vaig pensar mentre mirava el meu reflex; brusa vaporosa, texans ajustats...llàstima que ja no pogués calçar uns bons talons. “Caurà de cul quan em vegi”. Però veure'm així vestida em va fer prendre consciència de la situació en què estava i el que estava a punt de succeir. Les cames em tremolaven quan vaig sortir de la botiga i caminava cap al lloc de la trobada. Com em veuria el Carles? Què podia dir-me després de tant de temps? El cor em bategava tan fort que sentia que m'anava a travessar el pit. Em va semblar que els ulls d'un gat em reconeixien des de l'empit d'una finestra, a tocar de Llibertat. Lluminosos. Intensos. Candents com els focus del tramvia conduït pel Carles just abans de'aturar-lo a tocar dels meus dits golafres una d'aquelles nits de foc i aigua en què ens menjàvem a besos i ens estimàvem a mossecs regalimant dessig. “Llibertat 15. És aquí. Aquesta porta blava; ves per on el meu color preferit. Té pinta de planta baixa. Segur que porto els cabells de pena. Amb aquest plugim tot el sant dia. Merda, el paraigües! A la botiga, allà s'ha quedat. Un quart de vuit. Vaig tard. Ai. no sé si trucar o desaparèixer. Semblo una adolescent. Colometa, que t'has perdut?”
En plena tempesta de sentiments i pensaments contradictoris, no podia perdre la meva coqueta serenor: vaig arreglar-me els rínxols i vaig trucar a la porta. El meu cor es va fondre en blau en veure aparéixer el Carles.
—No sabia si vindries —em va saludar, disculpant-se.
—Ha passat massa temps! -vaig protestar—. Besa'm! Ja m'explicaràs després.
I allà tornàvem a ser com sempre. Vaig aferrar els llençols per tapar el meu cos nu després d'unes joioses hores i vaig deixar caure el cap al seu pit per donar pas a les paraules. Sabia que tenia alguna cosa a dir-me. No m’hagués imaginat mai que d’una persona tan segura com ell es pogués desprendre tanta preocupació tan sols amb la mirada.
Immersa en les meves teories, de sobte vaig sentir com algú entrava a la casa. No entenia res, en Carles vivia sol. Vaig mirar-lo ràpidament:
—Tranquil·la. És l’Eloi, el noi qui et va donar la nota al Tram. És el meu net, Colometa...
Vaig quedar parada. Sentia estar davant d’algú desconegut amb una vida paral·lela que mai havia estat al meu abast.
--Tens un net?!
Va fer “sí” amb un cop de cap, mentre em mirava amb ulls de be. Coneixia aquella mirada; no augurava res bo.
--Vol dir que tens o has tingut una dona, oi? –vaig escopir rabiosa. Tant se me’n donava si era casat o no. El que em molestava és que m’hagués enganyat mentre havia durat el nostre idil·li. Em va mirar estranyat:
—N'he tingut moltes de dones. O tu no has tingut homes?
—Quan estava amb tu, no— feta una fúria.
—Ni jo tampoc.
—I l'Eloi?
Va somriure. "Era imbécil?" Vaig saltar del llit. Va córrer a abraçar-me.
—Espera, llavors no et coneixia. Compta bé, sóc el seu avi, no el seu pare.
Cert, feia sols catorze anys del Tram. Em sentia estúpida.
—Però... com es que mai m'havies explicat res sobre un net? Carles, no entenc res.
—Deixa'm que t'ho expliqui —va dir agafant-me la mà amb dolçor baixant la mirada cap a les mans i de nou als meus ulls. Estava commugut, trist fins i tot. Semblava que busqués les paraules adequades. Tot d'una va dir:
—Poc abans de marxar vaig saber que era pare...
Les paraules li brollaven sense control. Una trucada, una jove que assegurava ser la seva filla el citava a l'última parada del Tram, la necessitat de conèixer-se, estava sola i malalta. Mentre m'explicava tot allò, dins el meu cap, una veu no parava de preguntar-me què hi pintava jo allà ara mateix, per què del retrobament.
Vaig guardar silenci. El seu canvi d'ànim em va deixar desarmada. Jo no sabia què més dir-li que:
—Ho sento.
Em va mirar com un petit nen. Li vaig donar un petó suau. Ell va prendre aire, com per donar-se valor i em va dir:
—Colometa, he esperat aquest moment molt de temps. Ara que et tinc en els meus braços, he de confessar-te una cosa important.
—Com no? Si ets qui fa i desfà, la ploma dels déus del relat d'aquesta història! Digue'm; confessa't, amor.
Va empal·lidir i vaig reconèixer entre les seves arrugues el gripau que havia cregut veure anys enrere.
—No, atura't, si us plau. No vull més prínceps ni colometes! Vull volar lliure com una papallona! Perdonem-nos i seguim els nostres camins.
Mentre parlàvem, em vaig anar posant la roba recentment estrenada. No en volia sentir cap de confessió, volia desaparèixer. Abans, però, vaig estampar dos petons al missatger que, estirat al sofà, jugava amb el mòbil. Feia un dia radiant; aniria tot passejant fins a la parada del Tram. Se’m va escapar un somriure en llegir el nom del carrer.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
