Si vols compartir aquest relat...
Plovia. Vaig entrar al Tram procurant no relliscar; a la meva edat, pot ser fatal. Asseguda, em vaig allisar els rínxols embogits i, just aleshores, un noi em va sobresaltar deixant-me un paper al palmell. No vaig ser a temps de parlar-hi: va baixar a la vorera. Des d’allí em mirava amb uns ulls botits de gripau. Al paper, hi havia una adreça. El meu primer impuls va ser llençar el paper tan bon punt baixés del Tram, però la meva curiositat innata em cremava amb força. "Pla de Palau 12, 00:19" Què volia dir allò? Se'm van passar pel cap mil idees de per què aquell home m'havia deixat aquell misteriós paper. Seguía al meu món quan una veu em tornà a la realitat: "Próxima parada: Fluvià"
Uf! M'havia passat de parada. Esquivant paraigües xops, vaig baixar del Tram i, tot esperant a l'andana contrària, vaig buscar l'adreça al maps (la néta me n'havia ensenyat). Hi sortia una foto: un local que semblava tancat i barrat de feia temps. Al moment, amb una creixent excitació a la panxa, vaig decidir que hi aniria a donar un cop d'ull. Ho havia de planejar molt bé, com ho faria Miss Marple, la meva detectiva favorita. Per descomptat, no hi aniria de nit...
Ja a casa, vaig agafar una llibreta, un barret i la càmera de fotos i vaig passar com una exhalació pel costat del meu home. «Ja tornes a sortir? Amb aquest temps... Encara tindrem un disgust». «Ximpleries», vaig pensar.
Vaig arribar a l’adreça 5 minuts abans de les 19 hores. El local, un club d’striptease, era tancat. Només algun sobre –factures?— treia el nas per sota la porta de vidre, brut de pols. Vaig mirar al meu voltant: ningú sospitós. Bé, ni sospitós ni innocent, perquè no hi havia un ànima pel carrer. Aleshores hi vaig caure: m’havia equivocat d’hora. Estava massa nerviosa. Vaig respirar fons per tranquil·litzar-me i vaig mirar el meu reflex al vidre de la porta: una dona de seixanta dos anys, de poc més de mentre i mig d’alçada i quasi setanta quilos. Duia la jaqueta xopa per la pluja, els cabells despentinats i tenia la cara vermella.
Vaig pensar que el més prudent seria investigar el local , potser podria preguntar a la Tània, que viu per la zona. Encara que ja en fa més de quaranta anys, recordo com si fos ahir els nostres estius a Cadaqués. Ens estimàvem tant... Però la nostra relació va acabar ràpid: els pares m'obligaren a casar-me amb en Miquel, deien que era un bon partit. Per sort, hem continuat sent bones amigues. La truco. «Hola?» Va dir una veu a través del meu telèfon. Tenia un nus a la gola. No sabia que dir i de cop vaig respondre el primer que em va venir al cap «Tània, sóc jo». Sóc ximple. Com podia pensar que em reconeixeria la veu? «Carolina, ets tu?» Em recordava! «Si, sóc jo! T'he d'explicar una cosa però millor no per telefon, ens podem veure?»
Ens vam trobar a un cafè proper. Van passar vint-i-set minuts fins que va creuar la porta, que a mi em van semblar molts més. Va mirar despistada a banda i banda fins que vam creuar les mirades. Va saltar una guspira; fugaç, intensa. Vaig treure la petaca d'Agua del Carmen que duia i en vaig fer un glop. Em donava força. Vaig aixecar-me, tremolant. Ens vam apropar amb la mirada baixa. Ens vam dir hola, amb un mig somriure tímid. Ens vam fer dos petons. Els meus llavis van passar tan a prop del seu nas que de ben segur va notar olor d'herbes i alcohol. Ella havia begut cafè. Vuit lustres de repressió romàntica m'electritzaven l'estómac i m'il·luminaven els ulls. Ens il·luminaven els ulls. De cop però, la seva expressió va canviar. Com si algú hagués premut un botó la seva mirada es va enterbolir i vaig sentir que pujava la guàrdia... La culpabilitat em va envair. Vam seure. «Què m'havies d'explicar? Sonava urgent», em va dir ella. Les paraules es van precipitar de la meva boca quasi sense el meu permís i li vaig explicar tot. Vaig acabar i el meu cor no podia bategar més ràpid, al cafè es va fer el silenci absolut i la Tània, sense articular una sola paraula, es va aixecar de la cadira i sortint per la porta em va fer un gest: «Acompanya'm». Un calfred em va recórrer tot el cos, en seixanta anys mai m'havia sentit més aterrida. Tremolant, vaig sortir i la vaig seguir. A mesura que ens acostàvem, ho anava recordant tot. La Tània en cap moment va dubtar, des que va sentir l'adreça. Vaig entendre el perquè de la seva expressió fosca. Tornant de Cadaqués, fa molts, molts anys. Una nit psicotròpica; l'última que vam passar juntes. Allà vaig assassinar la nostra relació. Vaig ser jo, a sang freda, amb pocs atenuants. Era molt jove i no sabia gairebé res de la vida, em repetia intentant justificar el que ara em semblava injustificable, i la família i l’entorn exercien una pressió difícil de suportar. No m’ho havia perdonat mai, i ara seguia la Tània cap a la porta atrotinada del local de striptease com un xai a l’escorxador. Tot d’una, la Tània es va girar i em va prémer amb dolçor la mà. "Estic contenta d’haver-te retrobat", va fer. I jo li vaig retornar un somriure de complicitat que ho deia tot.
--I aquest local, l’investigarem plegades --va afegir--. El vigilo amb els prismàtics des de la galeria de casa i fa molt de temps que tinc sospites. Encara quedaven més de dues hores per l’hora de la cita quan vam arribar de nou al local. Vam buscar la manera d’entrar: a la part posterior del club hi havia una porta d’emergència i, al costat, una finestra amb el vidre trencat. Un cop dins, vam observar l’entorn. Hi havia la típica barra de bar just davant de l’escenari, els lavabos i poc més. Just quan estàvem sortint, vaig veure com dos homes encaputxats s'apropen al local. Vaig fer un gest a la Tània perquè tornés a entrar i ens vam amagar darrera la barra.
—Estàs segur que vindrà?—va dir el primer, mentre obria la porta d'emergència.
—Seguríssim—. Només va caldre un mot perquè el reconegués: era en Miquel, el meu marit. Els dos van col•locar a la barra un got, uns ganivets, una boa de plomes i per si tot fallés duien una pistola a la butxaca. Ho vaig entendre, em volien matar i que semblés una baralla típica d'un club així. De cop la Tània es va girar i em va cridar «quieta!» mentre m'apuntava amb una pistola i s'unia als altres dos. Estava amb ells? El meu passat i el meu present, units contra mi? Em sentia víctima, tot i haver sigut botxí. Tenia la sensació que la meva vida havia donat voltes per llocs imverosímils, per al final acabar atropellant-me com un tram que, després de fet tota la línia sencera, tornava d'alguna manera, més vell i amb més quilòmetres, a la mateixa parada.
—Dinou anys esperant aquest moment —va dir la Tània amb un somriure malèvol just abans de fer el tret que em va fer caure a terra. Podria jurar que abans de perdre totalment la consciència, vaig escoltar dos trets més, amagats rere l'aldarull de la foscor. Entenc el rancor que guardaven la Tània i el meu marit, víctimes del meu mateix crim. Però I aquell home? Qui era? Quin paper havia jugat en tot això? Milers de preguntes i pensaments se m’apareixien a la ment mentre notava inevitablement que la vida se m’escpava de les mans. Vaig intentar lluitar amb força per mantenir-me viva, nececitava respostes, però no vaig poder. Sense quasi ni adonar-me’n, em vaig apagar, com una bombeta fosa.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
