Si vols compartir aquest relat...
La taca, al principi, era indefinida: un nuvolet malva al canell. Tots els metges m’ho van dir convençuts: tal com ha vingut se n’anirà. «No te la miris!», però era inevitable. Se’m va fer gran de pressa: el morro es va aprimar, la cua es va allargar i, en arribar-me al colze, ja li veies forma de tramvia. Al cap d'un mes tenia raïls i catenària. Els metges se'n feien creus. "Hem vist gent que es tatua Harleys, taques en forma de la papaia que l'embarassada va tenir desig de cruspir-se i no va trobar, però vehicles que es dibuixin a la pell per ells mateixos... Ni flowers, tu." A Medicina Tropical del Clínic em van fer totes les anàlisis: viatjava força per feina, havia de ser un virus.
Bufa, estava ben fotut... Qui m'ho havia de dir! segur que l'havia enxampat en aquell viatge a Timor... Em vaig posar en un bon embolic... O, calla,calla, va ser a les Illes Feroe, allò va ser brutal... Ah no, ja ho sé, el deuria arreplegar a Guca, corria Slivovice a dojo i tinc uns records fugissers de tot plegat. Osti,i precisament ara, que inoportu! La propera missió era a Malàisia! M'havia de fer passar per turista ensolellat, anar lleuger de roba, empastifar-me de crema sota les palmeres, fotografiar peixets i popets i poca cosa més! No li podia ensenyar el braç nu al meu cap, amb o sense tramvia. El fetitxe pels braços humans d'aquell marcià era una cosa fora de sèrie.
El meu entrenament d’espia em va activar l'alerta: al bus que ens duia de l’avió a l’aeroport de Kuala Lumpur, una noia em mirava i remirava cada cop menys dissimuladament. “Potser es pensa que li miro el cul?”, vaig pensar, dubtós. La seva mirada era de sorpresa i incredulitat.
En obrir-se les portes, va sortir disparada cap a mi:
–On te l’has fet, el tatoo?
No va caldre que m'inventés res. Impulsivament es va apujar la faldilla i, entre d'altres coses, vaig veure-li el tatoo de la cuixa. Me'n feia creus... de tot plegat. Espentats per les miradetes del passatge, vam encaminar-nos a recollir l'equipatge tot xerrant dels nostres tatoos.
Es deia Alexandra, venia de Rússia, i era "turista", com jo.
–Encantat! Jo em dic Salvador, sóc de Barcelona i...
–Si, ja sé, ets un turista fora de temporada –va dir, tallant el meu habitual discurs de presentació de "Salvador", la meva falsa identitat–. Quan va començar a créixer?
–Com dius? –vaig dir fent l'orni.
–No em vinguis amb romanços, anem al gra! A mi també m'han "marcat".
–Què? Com?
–Ara t'has quedat sense paraules? Prou de ximpleries que no tenim temps. Ja has descobert què vol dir la teva marca? No em diràs que no t'han dit res més de la missió?
–La marca té a veure... amb una missió? Els metges em van dir que devia ser un virus, però ja trobava jo estrany que un virus em dibuixés un tramvia al braç.
—Un virus, la marca? Per ser un agent exoplanetari del teu rang et faria falta un repàs de biologia humana... —m'espetà burleta, amb els seus ulls clavats als meus—. Així que no t'han avisat encara, us deuen deixar als més llestos pel final.
—Eh... Escolta! —Vaig tenir temps a balbucejar.
—No pateixis, que ara ho entendràs tot...
Em va mirar amb cert aire de superioritat i es va prémer el seu tatuatge amb el dit índex.
—Agafa't a mi! —em va manar.
Em vaig aferrar al seu braç lliure i em vaig veure envoltat per una llum blanca que em no em deixava veure res. Quan per fi vaig poder obrir els ulls vaig veure que ja no estàvem a la zona de recollida d'equipatges de Kuala Lumpur. Podria ser una zona VIP o algun altre espai frívol per l’estil de l'aeroport, perquè les inquietants cintes de transport i els grups de viatgers que les completen van ser substituïdes per seients còmodes en un ambient relaxat i solitari.
—On som ara? —Vaig preguntar-li distret, analitzant encuriosit l’entorn des de la comoditat d’un sofà beix.
—La millor manera que entenguis la missió és que te l'expliquin ells, tu —va dir l'Alexandra.
Confós, vaig obrir la boca per demanar explicacions, però no hi vaig ser a temps. Ella em va fer aixecar del luxós vestíbul de l'hotel barceloní on havíem aparegut i em va arrossegar a la parada de tramvia més pròxima.
—El proper que vingui, t'hi enfiles.
—I tu no vens? —vaig cridar en trobar-me sol dins del Tram.
—Jo ja he fet la meva feina! —m'esventà ella amb un somriure beatífic dient adéu amb la mà.
Desconcertat altre cop, em vaig seure al primer seient. Hi havia un silenci absolut, eixordador, quan de sobte per l'altaveu sento:
—Ets en un vehicle de propulsió elèctrica! Massa net! Massa pur!
Aquestes paraules em van treure de polleguera. Era una provocació en tota regla! Però m'havia de concentrar, havia de fer la meva feina i obtenir tota la informació que pogués. A l'última reunió interplanetària, ens van comunicar que, en l'últim recompte, eren 133 els planetes amb economies altament dependent de les energies fòssils.
El Tram s’aturà en un lloc desdibuixat, irreal. S’obriren les portes i un ens allargassat vingué a asseure’s al meu davant.
—Ho portes a la sang —pronuncià.
Les frases —enunciats a l’atzar— es succeïren. En callar, em somrigué. Llavors, desitjant-me sort, s’aixecà i se’n tornà.
El tram (i el meu cervell) es posaren en moviment. Ara tot era clar. Vaig dirigir-me, sense dubtar, cap a la cabina del conductor. Vaig apropar, de manera instintiva -com si realmente portés les instruccions a la sang-, el braç marcat a la porta, i aquesta es va obrir. Dins hi havia el conductor lligat a la taula de comandaments envoltat amb explosius. A sobre la cara, una nota. "Ja ets nostre". Me'n vaig adonar, massa tard, que tot era una trampa. El conductor, que fingia estar atrapat, va saltar cap a mi, agafant-me el braç marcat, mentre m'apuntava amb un artefacte similar a un lector de codis de barres.
-Transporta'm a la parada Món Verd! Hem de fer petar aquesta utopia -cridava. Els seus ulls eren negres com el carbó.
No podia ser, el Tram s'enlairava! Jo, que havia de salvar la missió, seria el culpable d'enfonsar-la. De sobte es va obrir la porta i va aparèixer l'Alexandra ganivet en mà. El va clavar al taulell de comandament, però ja era massa tard: el Tram havia començat el seu viatge. El conductor es va transformar en un maleït marcià del planeta Negre. Va treure una pistola làser i l'Alexandra es va començar a barallar amb ell. Jo vaig aprofitar l'ocasió per intentar fer-me amb el control del vehicle però un gran cop em va fer tornar a la realitat: havíem arribat al Món Verd en un tram carregat d'explosius i el compte enrere havia començat.
—Ajuda'm Salvador! No he tornat per fer-te de mainadera, i jo sola no puc amb ell!
—Ja vinc!
I només arribar, pam! primer cop a l'ull. Ens va costar reduir-lo però finalment el vam poder lligar.
—Explica'ns com desactivar això —vaig dir-li.
—Ni ho somiïs! I menys a vosaltres.
—Què vols dir?
—Tot va començar quan van tornar a construir el tramvia. Tanta ecologia està fent sortir gent com vosaltres, nascuts amb la marca d'Habitant Pur.
—La marca de l’Habitant... —vaig verbalitzar ofès, descordant-me les ulleres de realitat virtual.
Ells m’observaven atents des de la penombra de la sala de control, així que vaig continuar.
—Seguiu treballant amb l’argument perquè, per molt Hi-Tech que sigui, ningú voldrà participar en un escape room que sembla el deliri del becari de J. J. Abrams!
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
