Si vols compartir aquest relat...
Ens vam mirar als ulls, cosa estranya quan estàs asseguda al Tram. El seu rostre em resultava familiar. De què el coneixia? Ell també em va mirar un instant. Segur que era un actor. Els actors que surten a la televisió, quan els veig en persona, em semblen coneguts, fins i tot parents.
De cop ho vaig veure clar, era ella? No podia ser... La darrera vegada que la vaig veure era una dona. El tramvia va iniciar la maniobra de frenada. En uns segons s’aturaria. Vaig veure com s’incorporava, la qual cosa indicava que de forma imminent baixaria del TRAM. Havia de preguntar-li abans no s’obrissin les portes! Nerviosa i insegura vaig decidir desempallegar-me de la vergonya i parlar-li. Les portes del tramvia s'acabaven d'obrir i ella (bé, ell) es disposava a baixar. Vaig fer el mateix, em vaig aixecar i just quan em disposava a sortir (del tramvia i de dubtes) em va sonar el telèfon. Era el pare. Després de tot el que havia passat havia de contestar.
—Pare, ara no puc —vaig respondre, amb un cert sentiment de culpabilitat. Feia més de quinze dies que no parlàvem, des de que ens va confessar tot aquell embolic a una reunió familiar—. Després et truco!
Ràpidament, vaig enfilar cap a les portes del TRAM, que per poc no es van tancar davant els meus nassos. I ara, on era aquella persona?
De sobte vaig veure els seus cabells foscos entre la gentada i em vaig afanyar per atrapar-lo/la.
—Perdona, perdona— li vaig cridar. Es va girar i en tenir-lo davant em va resultar encara més familiar.
—Et conec i no sé de què— li vaig dir tot fixant la mirada en el seus pòmuls esmolats i un nas característic de la meva família.
—No sé de què em parles. Tinc pressa— em va contestar i es va disposar a girar cua. Però jo ja havia vist als seus ulls una espurna de reconeixement. Ell sabia qui era jo.
—Espera, sisplau— vaig insistir, disposada a no deixar-lo marxar i lluitant per recordar alguna cosa.
Va sospirar i em va mirar de nou.
—El teu pare no us ha parlat de mi, no?
—El pare?— vaig respondre confusa.
—Sí, el vostre pare, el senyor, Márquez, oi? Us ha parlat mai d'un viatge a Brasil?— va insistir en un to molt amable i una mica tímid.
—Un viatge al Brasil?!— vaig exclamar. Just el pare ens ho havia confessat. Havia anat al Brasil a tapar un error de joventut. A casa encara no ho havíem paït i ell/a ho sabia...
Algú em va ventar un cop per darrere. Érem al final de la parada Avinguda de Xile, i el T3 acabava de descarregar una tongada de passatgers desficiosos, segurament culers que s'encaminaven al Camp Nou, un dels quals m’havia empès sense miraments. Vaig trontollar i, per no caure, em vaig aferrar instintivament al braç del meu interlocutor. En el tràngol, se li va arremangar la màniga del jesei i llavors va ser quan hi vaig veure clar. Aquell tatuatge al braç dret era el de l'Elisa, la noia que seia, just davant meu a l'aula d'anglès, ara fa un parell d'anys. Era tan espectacular, tan bonic, que el recordava millor que la seva cara, de la qual només me n'havia quedat la fesomia.
—Elisa...?—vaig murmurar.
—Veig que no saps res... I crec que no sóc jo qui t'ho hauria d'explicar. Demana al teu pare que t'expliqui què va passar amb la operació a Brasil. Ara me n'he d'anar, tinc pressa, em sap greu. Adéu!
La multitud va absorbir de seguida el seu caminar elegant. Jo em vaig quedar palplantada processant el que acabava de passar. L'estupor va durar un moment. Si em sento pressionada la meva ment actua com una llebre. El tramvia havia marxat i jo vaig començar a córrer per la via per avançar la gent i no perdre'l de vista. Les imatges passaven ràpides pel meu cap: les investigacions mèdiques del pare, el viatge, les discussions de diners a porta tancada i els plors de la mare.
Com en un plànol de la xarxa ferroviària, de cop, totes les connexions es veien clares, fins i tot em va sacsejar l'ànima recordar la reacció del pare en dir-li que volia que la meva filla es digués Elisa. Llavors no vaig entendre absolutament res, creia que era pura animadversió cap aquell nom. Una suor freda m'amarava, necessitava respostes.
Vaig deixar de còrrer quan els fanals començaven a il·luminar-se pampalluguejant; ja fosquejava. Havia perdut la noció del temps, no sabia com, ni per què, però davant l'Elisa, que per sort no havia perdut de vista, s'imposava el número 34 del carrer de Vallespir; no m'atrevia a entrar però sabia que les respostes que buscava es trobaven allà, a la casa familiar.
Vaig treure les claus de la bossa. Sempre porto una còpia a sobre. Fa cinc anys que visc sola però encara sento que hi visc allà, que qualsevol altra vivenda no és la meva. Obrir la porta em va fer venir al cap tants records. La mare llençant el berenar per la finestra, el meu primer petó d'amagat, al costat de l'escala. Tornar a uns temps millors. Vaig trobar-me el pare enfonsat en la seva butaca, amb els ulls fixos en el televisor, canviant de canal sense parar. Abans de dir-li hola em vaig plantar al seu davant i li vaig dir:
—Pare, per què hi vas anar, al Brasil? Quina relació tens amb l'Elisa?
—Ja us ho vaig dir, havia de solucionar un tema pendent.
—Però de què coneixes l'Elisa?
La mare va entrar al menjador en aquell precís moment i ens va mirar alternativament a l'Elisa, al pare i a mi.
—Crec que els hi deus una explicació—va dir.
—Fa molt de temps que conec l'Elisa. Aquell viatge al Brasil va ser per ella—va començar el pare.—Vaig anar al Brasil amb l'Elisa i... —va mirar-la i ella va assentir—vaig tornar-ne amb l'Eric.
—Però què us uneix a tu, pare, i a l'Elisa? Perdona, Eric! Què passa aquí? —notava que estava cada vegada més nerviosa i no em podia controlar, i vaig seguir, cridant— I al Brasil? Per què? Què tens a veure tu pare amb l'operació d'aquest noi?
La mare seguia immòbil i incrèdula a la porta del menjador
—Alfons, rei, què passa? —murmurà.
—Suposo que ja no val la pena seguir amagant-ho: l'Elisa... l'Eric, és fill meu.
La mare va deixar anar un xiscle i jo vaig mirar al pare, incapaç d'assimilar-ho.
—Va passar abans de conèixer-nos, Roser. Jo era jove, despreocupat. Ens vam conèixer una nit tornant de festa. No vaig saber-ho fins anys després, quan ja estàvem casats. Què podia fer?
—Abans de ser l'Eric, l'Elisa va demanar a la seva mare que li financés una operació de canvi de sexe. La mare no disposava de medis. L'estat emocional de l'Elisa s'agreujava cada dia més i si no s'hi posava remei, perillava, també, la seva salut general. Desesperades, mare i filla em varen contactar per demanar que les ajudés. Desesperat per conservar la meva família i carrera actual, vaig acceptar. Tot i això, no en van tenir prou... En tornar de Brasil, l'Elisa i la seva mare ens van començar a vigilar. Per què et penses que coincidíeu a anglès? Fa uns dies vaig rebre una amenaça: destaparien la veritat si no els donava el que volien. Per això vaig confessar.
Un cop brusc del noi va deixar a la vista el tatuatge del braç dret. I vaig veure clar. Vaig recordar que l'Elisa el portava al braç esquerre.
Ara sabia el secret. El passat i l'ambició d'una dona brasilera havien enganyat al pobre ingenu del meu pare.
Fins ara l'havien tret molts diners per un fals canvi de sexe. I jo tenia dos germanastres, bessons.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
