Si vols compartir aquest relat...
Asseguda al davant de la finestra, la meva tieta va dir: «Soc a dins d’una peixera». Dins del silenci del tramvia la realitat es trastocava. Va treure’s una poma de la butxaca de l’abric: «M’agrada ser un peix», va dir, «una vegada ja vaig ser un gos de color blau».
La meva tieta, una dona de 96 anys, va començar, de nou, a explicar-me la història del gos blau, aquell gos nascut a les estrelles. De petita escrivia històries de fantasia sobre animals i sempre havia tingut una gran imaginació. Ara, amb la demència senil que la perseguia, confonia la realitat amb aquells contes que tant li agradava imaginar-se.
Així doncs, seguia el seu relat: “aquell gos blau s’havia perdut a la inmensitat d’un bosc desconegut. Va començar a pensar en tot el que havia perdut a la seva vida: a la seva mare, quan la van separar d’ella per buscar-li una llar lluny també dels seus germans, i ara també a la seva mare adoptiva, d’una altre espècie. Va donar-se conte, de sobte, que de la mateixa forma els seus familiars havien après a guiar-se intuïtivament per la Lluna. Ell hauria de trobar la forma de sobreviure en aquell entorn tan salvatge". Petits relats que a simple vista semblaven d'una incoherència aclaparadora, s'havien tornat l'única via de comunicació entre ella i el món real. «Potser els peixos també busquem la Lluna del gos blau!»Va cridar la tieta al seu company de seient, un home d'ulls de mussol que ben bé podria ser també protagonista d'un dels seus relats. La recerca d'un astre oníric va fer que la bona dona aixequés la mirada i, en detectar les llumetes de l'indicador de parada, somrigués complaguda. «Al cap i a la fi, tots som estrelles caigudes del cel, no creu?» i va afegir, «vol una poma? jo ja no tinc les dents d'una piranya». L'home va tossir un parell de vegades, va mirar la poma que havia tret la tieta, i va contestar amb veu aspra «gràcies per l'oferiment senyora, però jo només menjo plàncton» tot aixecant-se del seient.
La tieta va seguir l'home amb la mirada, amb una curiositat que semblava haver perdut feia anys. El va veure baixar del tramvia, aturar-se i dubitar un moment «dreta o esquerra?». Mentre desapareixia per l'andana, ella es va acostar a la finestra i hi va fer un petó, llarg i tendre. Els seus llavis de velleta van quedar marcats al vidre. I aleshores el conductor del tramvia va bordar. No ho va escoltar ningú més, però la meva tieta n'estava segura: havia bordat. I si fer-se gran és això?, va pensar. I si és anar tornant poc a poc a la teva infantesa? Els contes que m'explicava de petita, si hi penso ara, tenien més sentit que aquest món que ens envoltava... I als gossos quan jo era petita tampoc no els escoltava tothom... ara que érem dins d'aquesta peixera silenciosa que semblava que no s'havia d'aturar mai? Que els escoltàvem?
—Buf! —va fer el conductor.
I la meva tieta, n'estava segura, va veure com dues persones alçaven les celles com si haguessin sentit alguna cosa que no sabien identificar. Llavors el va veure, o més aviat el va descobrir. Perquè feia estona que el percebia, de forma intuïtiva, gairebé inconscient. El va sentir; era un gos d'allò més estrany. Feia estona que el gos la mirava amb seguretat, amb tranquil·litat. Aquell estrany aplom de gos va tornar la tieta a la realitat per un instant, si és que tal cosa és possible. Tot d'una ho va veure clar: el gos amb aplom que la fitava era el conductor. Un immens somriure arrugat va inundar la cara de la tieta. El gos-capità irradiava seguretat. Va picar l'ullet a la tieta i va bordar. I en aquell moment el tramvia va fer una bordada també, escurant a bavor i inclinant suaument tot el vagó en una gràcil maniobra.
—Vostè també l’ha sentit, oi? — era un dels dos homes que havia aixecat la cella feia un moment. Estava dret al costat de la tieta i la mirava fixament.
—Jo... em pensava que era la meva imaginació, sap? Sóc gran i no tinc el cap del tot clar...
—No tingui por, no està sola—. Aleshores l’home va mirar al seu voltant i diverses persones van alçar els braços i van començar a aplaudir sorollosament. Estaven alegres i somrients i s’apropaven a la tieta tot parlant entre elles. El tramvia es va aturar amb una frenada suau i el conductor va obrir la porta de la cabina i es va atansar al grup que envoltava la tieta.
— I bé, això s'ha de celebrar, no? —va dir amb veu ronca i sonora.
Dit i fet, el conductor va agafar la tieta per la cintura i va començar a recórrer el tramvia tot fent "la conga". Els que aplaudien es van sumar a la festa mentre la resta del passatge, astorat, mirava l'escena sense entendre res. Els lladrucs del gos marcaven el ritme i la tieta ballava movent els malucs més feliç que mai! La Festa no defallia, i així que tothom ja restava dempeus, la megafonía exclamà:"Food Truck automàtic: activat". De sobte els controls de la cabina del tramvia giraren sobre el seu propi eix i van fer aparèixer dues parrilles, un tirador de cervesa, i tot un munt de llaunes de plàncton.
—Tant de bo el senyor ulls de mussol no hagués baixat! cridà la tieta.
De sobte, totes les portes del tramvia es van obrir. En la parada, una gentada esperava per entrar. -Mira, una sardina!- va excamar la tieta tota emocionada. Vaig fixar-me, també hi havia un lluç, un rap i un peix telescopi, d'aquells negres d'ulls sortits. Era l'home mussol que pujava al tram cantant una cançó de Joan Manuel Serrat. Les gambes ballaven amb els raps, les cloïsses cantaven obrint al màxim la closca amb una afinació impecable, i la meva tieta s'arrambava al gos capità en un ball d'allò més sensual. Al costat de la porta, una tintorera lligava amb Julio Cortazar, que havia entrat feia poc i tenia les escates més boniques del vagó. «¡Boludo, que buena onda!» deia. I aleshores el cel va caure a terra i ho va inundar tot.
—Ho sabia! —va cridar la tieta—. Sempre ho havia sospitat. El cel és aigua! El cel és aigua! —va cridar a ritme de la conga.
—¿Dijo agua? —va preguntar Cortázar.
—El cielo es agua y usted es un pez. Otro. Conozca a la anguila —li va dir fent una volta sobre sí mateixa.
I llavors sí que ho vaig entendre. Feia temps que la meva tieta s'havia convertit en una desconeguda, en algú que parlava de coses que jo no entenia i que sovint reia o plorava sense motiu. Però aquell dia, al vagó del tram, vam tornar a estar juntes. La tieta tenia els ulls plens de llàgrimes, les galtes molles, però em mirava i somreia. I jo somreia també. Encara recordo la dolçor i l'amor amb què va pronunciar les frases que em canviarien l'existència per sempre.
—Peixet meu preciós —va començar la tieta— tu ets com jo. Tu no pertanys a aquest món.
Un vel petit, un minúscul tel que sempre havia dut davant meu s'esvaïa com una onada reculant a la platja.
—Bé, a aquest món si, però no a aquesta latitud.
De sobte, com si anés a morir, vaig recordar tot d'esdeveniments que reescrivien la meva vida i el relat que n'havia fet. I de tots el més lluent era el del gos blau nascut de les estrelles. El gos peix lluna, tot ple d'escates.
—Tu ets...
Jo vaig acabar la seva frase.
—Una sirena.
I totes dues vàrem escapar, felices aletejant poderosament oceà enllà.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
