Si vols compartir aquest relat...
Asseguda al davant de la finestra, la meva tieta va dir: «Soc a dins d’una peixera». Dins del silenci del tramvia la realitat es trastocava. Va treure’s una poma de la butxaca de l’abric: «M’agrada ser un peix», va dir, «una vegada ja vaig ser un gos de color blau».
En aquell moment, però, se sentia més aviat com Blancaneu: des del divorci, mirava les pomes desitjant que una mossegada la dugués a prop d'un príncep.
Jo, en canvi, no volia saber res de l'amor. El meu únic anhel era viatjar pel món i viure aventures. No m'imaginava que no em caldria anar tan lluny, només estar en el lloc i el moment adequats.
No volia deixar passar les paraules tan estranyes que havia dit la meva tieta.
—Tieta, tu m'estàs parlant de reencarnació? Del que has estat en vides anteriors?
—Té a veure amb una vida anterior —em va dir la meva tieta—, però sobretot amb el que va fer el teu oncle. No crec que ens quedi suficient viatge per explicar-t'ho tot.
—Va, comença a parlar!
La tieta va queixalar de nou la poma, mentre mantenia els ulls a l'infinit a través del vidre de la peixera.
—Hi ha pomes boniques i brillants que tenen el cor podrit; menjar poma m'ajuda a pair el passat. Aquest tramvia ens deixa a prop de la masia. Érem adolescents.
—Tieta, et trobes bé? T'ha canviat la cara.
—Baixarem a Bon Viatge —va dir la tieta.
Parlava abstreta —Érem adolescents i em sentia un gos blau. M'havia mirat, m'havia tret a ballar la nit de festa major, a mi, no a la meva germana gran. Deia que viuríem en un palau, i m'ho vaig creure, ximple de mi! i on sóc ara? Ben bé el que deia la mare: «no et fiïs d'un bocamoll amb arts de bruixot». I jo, jo tenia els ulls només per ell.
No vam trigar a arribar. Va baixar i emprengué camí, lleugera malgrat la calorada. Tenia feina a seguir-la. De l'asfalt vam passar a la pols, dels pisos als erms i les feixes i, vint-i-tres minuts després, a les vinyes a punt de veremar.
—Ja hem arribat —em va dir. Però jo no veia res d'especial, tret d'un camp embardissat i una pomera al marge.
Va asseure's a un pedrís. Els ulls fits en la pomera:
—Vam sortir de l'envelat i férem cap aquí. Jo duia un vestit blau que havia estrenat per al ball. Feia olor d'hivern, malgrat ser estiu. Les fulles cruixien al nostre pas. Podíem sentir la seva textura a l'oïda. Dins la masia la llum de la lluna plena s'escolava i oferia un espectacle insòlit.
I em vaig endinsar en els seus ulls brillants i plens d'estrelles.
«Vols viatjar amb mi?», va dir-me.
En aquell precís instant vaig saber que m'havia robat el somriure, per sempre més.
Un estiu ple de colors i farcit de poetes, artistes, marxants i farsants.
«Ets la meva musa i jo el teu creador», deia sovint.
I va vendre la seva ànima al diable.
—Tieta, et trobes bé? —vaig insistir.
Abstreta, la tieta mirava enrere intentant teixir la seva pròpia història, a vegades com un gos blau, a vegades com un peix. D’això feia tants i tants anys, quantes paraules enganxades en el temps.
—Érem joves i immortals —va afegir.
La veia enfilant uns records ben presents.
—Maleïda immortalitat —es va plànyer.
No entenia què li feia tanta nosa i se'm va ocórrer que potser no s'acabava de trobar bé. La meva tieta mai no delirava ni era republicana de cor: mai no hagués pensat en prínceps ni princeses... només veia de color blau els gossos, però no la sang de ningú.
—Oblida el tiet! —vaig suggerir-li. Tot i que ella mai no havia estat casada.
—Si pogués oblidar... Després d'aquell estiu vam tornar sovint a la masia, jo sempre portava el vestit blau, sabia que li agradava com brillava sota la llum de la lluna. Jo mirava per les vidrieres com un peix, feliç, no sabia que per ell, jo era més aviat un gos. Els primers cops que vam entrar-hi no em vaig adonar del que ell estava preparant.
Varen passar dies de danses, petons i fogueres. Però havíem entrat a la tardor i cada cop estava més nerviós, quedava menys per recollir el fruit tan desitjat. A mitjans d'octubre, l'arbre era ben frondós i les pomes estaven al punt de ser collides. Se les mirava amb devoció, molt més que a mi, i deia que aquella fruita per fi li canviaria la vida.
—M'estàs marejant, tieta. M'has parlat de festes majors, de palaus i de bruixots. Ves al punt d'una bona vegada. Què té a veure la poma amb el meu oncle? I per què has parlat també de la teva germana gran?
—El teu oncle ens va fer tastar unes pomes que tenien alguna cosa que ens va adormir. I ens va violar a les dues. A mi i a la teva mare.
—Què m'estàs dient, tieta? No pot ser veritat!
—Hi havíem anat totes dues, a la masia, amb el teu oncle. Sota la pomera, ens vam despertar d'un son dolç i plaent. Poc temps després, i sense saber-ho, el fruit de la pomera va començar a créixer dins el meu ventre. Jo era gairebé una criatura i no estava preparada per ser mare!
Vaig començar a morir.
I mentre jo moria una mica cada dia i el meu ventre creixia sense esperança, la meva germana, la teva mare, estava radiant, cada dia més bonica i alegre. Als vuit mesos vaig parir un nen feble que va marxar abans de l’any i no et dic que va anar al cel per què el seu aspecte i el seu plor constant, em van fer creure que era una ànima del diable.
La mort del nen em va sumir en una depressió, ell em mirava de reüll i no deia res. Sortia al matí i tornava al vespre, les butxaques plenes de bitllets, de T-10. Quan em vaig recuperar el vaig seguir... feia l’horari del conductor del Tram, un jove ben plantat. Nosaltres, nosaltres vivíem com germans. Baixa! Som a les Corts, el tanatori.
—Tieta! No entenc res! Com podies viure amb algú que t'havia violat? Què t'hi unia? Això és una bogeria!
—Ara ho descobriràs.
—Al tanatori? Aquí hi van els que s'acaben de morir. Qui s'ha mort?
—Em vaig jurar que mai més tornaria a ser un gos blau i submís.
—Tieta, em fas por!
Queixalà la poma, l'alçà victoriosa i va dir:
—"Ceci n'est pas une pomme".
Et voilà. I si el que explica no fos realment el que va ser? I si tot fos fruit de la seva fantasia o d’una gran confusió? I si tot plegat tan sols fossin capes superposades de vivències subtilment barrejades en el temps? Avui no està gaire fina. Com puc entendre aquest batibull tan xocant.
Tatxan! I vam entrar a l’acollidor cementiri de les Corts.
La meva tieta va assenyalar un dels extrems i em va portar fins a un panteó coronat per la figura d'un jove angelet.
—El teu germà descansa aquí —va dir tota trista.
—Jo mai he tingut germans! —vaig respondre lleugerament incomodat.
—Potser t'ho hauria d'haver explicat abans —va continuar amb el cap cot—. El teu oncle... també és el teu pare.
No me'n sabia avenir. No entenia res del que m'estava dient la tieta, però vaig pensar que fos com fos aquella no era la manera adequada d'explicar-me les coses. Que no hi tenia dret a dir-me tot allò tan abstreta. Que ens calia seure, respirar, parlar-ne amb calma. I em vaig imposar:
—Prou, tieta. Crec que has d'explicar-me tot això, però no aquí
—No hi ha més temps, aquesta és la meva última poma. Com saps, el teu tiet ha marxat... Ha marxat amb el conductor del tram, amb qui ja es veia aleshores, quan també es veia amb la teva mare i d'on tu n'ets el fruit. Es pensen que no en sé res de tot això, bé doncs, ell també ha rebut avui una poma. Ho havies de saber tot, espero que em perdonis.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
