Si vols compartir aquest relat...
Ens vam mirar als ulls, cosa estranya quan estàs asseguda al Tram. El seu rostre em resultava familiar. De què el coneixia? Ell també em va mirar un instant. Segur que era un actor. Els actors que surten a la televisió, quan els veig en persona, em semblen coneguts, fins i tot parents.
Vaig pensar durant una estona. Segur que era un actor? Potser era un antic company de la universitat o un cosí de la meva mare. Vaig decidirme a saludar-lo i intentar veure de què el coneixia sense quedar malament.
—Hola! —Vaig dir-li amb un somriure dubtós.
Va tornar a mirar-me fixament, va aixecar-se i va xiuxiuejar alguna cosa i baixà del Tram. Què ha dit. No ho he sentit bé. Serà un "amic" de facebook. Necessito saber qui és. Em conec, no m'aturaré fins saber-ho. Potser fora bona idea agafar el Tram demà a la mateixa hora i veure si tornem a coincidir.
—Perdoni, —em diu una senyora gran—, què coneix vostè al senyor que ha baixat fa un moment? El tinc vist, però ara no caic d'on.
—Doncs ja en som dues —vaig respondre a la senyora gran—.
Em vaig asseure amb posat despreocupat, tot i que no podia deixar estar el que havia cregut escoltar abans que l'home sortís esperitat: "per mi tot allò va acabar", no ho podia haver entès be. De sobte un calfred em va recórrer i un rostre molt més jove va dibuixar-se en el meu cap, i si el desconegut no ho fos tant?
Aquell pensament se'm va gravar al cap, tant que no em vaig adonar que la senyora gran em seguia parlant. Estava mostrant-me orgullosa les fotografies dels seus néts tot recitant noms i dates d'aniversari. A mi, sincerament m'era igual tot això, a mi el que em preocupava és el senyor que ens sonava i alhora no identificàvem. Vaig tancar els ulls tot intentant fer memòria, diuen que inhibint tots els teus sentits s'és més capaç de concentrar-se. Va ser llavors quan, sobtadament, el conductor del Tram va frenar per evitar aixafar aquell ciclista, tant bruscament que vaig caure al terra. Mentre intentava refer-me de l'ensurt ho vaig veure, estava allà sota el seu seient.
MC Consultors, una targeta de visita sense nom. Quina gran troballa... tota l'emoció del moment es va esvair en un tres i no res. Qui podia ser MC? Marc Casals, Miquel Casas? O potser la targeta no era seva, sinó del lloc on es dirigia en baixar del Tram. Vaig buscar l'adreça de la consultoria i no era lluny: MC Consultors era el meu proper destí.
Però els dubtes no deixaven de perseguir-me mentre caminava.
Tan malament estava aquesta història que no recordava ni tan sols el nom d'aquest home? Si hagués estat una història important per mi, me'n recordaria, no? De vegades la ment ens juga males passades, i els records que ens han fet mal en el passat, els amaguem sota tones de records autocreats. Què fa el cor quan no vol recordar un amor d'estiu? Què va ser d'aquell amor que va haver d'anar-se'n a treballar fora i a qui vaig haver de dir adéu a l'aeroport? Eres tu MC?
Com que anava a bon pas, em va agafar calor, vaig treure'm la jaqueta i me la vaig penjar al braç, mentre aixecava el cap per assegurar-me que no m'equivocava de carrer. Vaig trucar directament a la porta que constava a la targeta i em va obrir una dona amb els cabells tenyits de ros. De bones a primeres em vaig quedar davant d'ella, amb la boca entreoberta sense saber què dir. Abans que aconseguís articular cap paraula el vaig veure a ell que creuava el rebedor d'aquell despatx. La dona em continuava mirant fixament mentre jo seguia buscant dins el meu cap imatges que em fessin recordar qui era aquest noi misteriós.
—En que la puc ajudar? —Em va dir amb cara de pocs amics.
—Si, disculpi. Que hi és en Ma... Ca...—Vaig dir abaixant el cap i vocalitzant el menys possible.
—Vol dir en Marcel Camps?
—Sí! Exacte! Ell mateix!
—Passi i esperi a la saleta, ara l'atendrà. Tenia visita?
—Doncs...—No sabia què inventar-me. Pensa Raquel, pensa, pensa!— Doncs crec que sí, però no estic segura perquè vaig perdre el mòbil fa uns dies i ho tenia tot apuntat allà. Però en Marcel és un conegut meu i és només una consulta ràpida.
—D'acord. Veuré què puc fer.
—Ja pot passar al despatx del senyor Camps, m'ha dit que era urgent, no? —em va dir.
—Sí, he de dir-li una cosa urgent —vaig improvisar mentre m'acompanyava al despatx i em convidava a seure a una còmoda butaca.
Què li dic ara? Li faig dos petons exagerats com si el conegués de tota la vida? Si em diu que no em recorda li retrec, tot ofesa, l'oblit? El grinyol de la porta, em va fer tombar i encarar-me amb un home calb i gras.
—Bon dia senyoreta, ens coneixem?, en què la puc ajudar?
I ara què? ofuscada no sabia què dir ni què fer, el cap em rodava i no vaig haver de fingir per excusar-me i sortir corrents cap al servei. Al passadís les lletres “Magical Complements” em van fer obrir els ulls,
el "gurú" de l'aplicació de mòbil, que feia uns anys ho havia revolucionat tot i que de sobte va abandonar la vida pública, somreia abraçat a l'home que m'havia atès en una fotografia penjada al costat del nom de l'aplicació. Ara ja sabia de que el tenia vist la senyora del Tram, però i jo? quelcom em deia que el misteri no estava resolt. Llavors, ell em va dir que el disculpés un moment i va sortir de la sala sense agafar el seu mòbil de sobre la taula. No m’hi vaig poder resisitir i hi vaig fer un cop d’ull. Tot i tenir contrassenya, vaig poder veure que havia rebut dues trucades perdudes de la meva millor amiga, ja no ens parlavem des d’aquella festa a Sitges, feia dos mesos!
Què hi pintava la Sílvia en aquesta història? De què coneixia a en Marcel Camps? Potser tot plegat era una estúpida coincidència i m'estava embolicant encara més, però el meu institnt em feia pensar que si seguia el fil de la festa de Sitges potser acabaria resolent el misteri. Va ser un cap de setmana molt estrany... Sabia que la Sílvia desitjava no tornar a veure’m mai més i no em perdonaria el fet que aquella nit esbojarrada ho fes amb el Quim, el seu novio, de forma casi inconscient, haviem begut molt. La seva relació va trencar-se llavors, però a través d’en Quim vaig assabentar-me que ella també havia conegut un noi a la festa, seria ell en Marcel? Va ser una nit massa esbojarrada. Em falla massa la memòria darrerament. M'és ben igual que hi pinta la Sílvia en tot plegat. He d'aprofitar l'ocasió: estic arruïnada. En Marcel pot ser la solució als meus problemes. Si la Sílvia s'interposa, no he de tenir cap mirament. En Marcel ha de saber el gran secret de la Sílvia. Res no serà igual després. L'home calb i gras em seguia parlant però jo tenia el cap a Sitges. Sense pensar-m'ho gaire vaig córrer passadís avall obrint totes les portes fins a descobrir el despatx del Marcel. Llavors em va venir tot de cop, la Sílvia no era la que s'havia embolicat amb el Marcel, la Sílvia no hi tenia res a veure. Era jo que havia passat la nit amb ell!
Quina il•lusió tornar-te a veure! —vaig improvisar mentre l'abraçava ben fort —hem de parlar, no vull acabar així amb tu...
—Què hi fas aquí? —em va etzibar -—la veritat, Raquel, és que no recordo res d'aquella nit..
—Com? —vaig dir fent-me l'ofesa, però conscient de l'oportunitat que tenia per davant. —T'ho explicaré tot de la nit que no recordes...
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
